Pardal que vola, a la cassola

          Tota una declaració de principis, la que fa la cap d'informatius del canal NOU, en una entrevista al diari Levante-EMV de huí. El periodista li pregunta si està aprenent valencià i ella li contesta que no, però que sap dir alguna cosa. Sap dir alguna cosa, com ara: Pardal que vola a la cassola i després riu, segons l'acotació que fa el periodista. Després diu allò que diuen tots aquells als que el valencià els importa una figa palera: Amo Valencia....cuando un valenciano me robó el corazón  y lo deje todo.

          La veritat és que llegint l'entrevista hi ha molt motius per calibrar la catadura moral d'aquesta senyora que abans no consumia Canal 9, tret d'algun moment ocasional; que està convençuda del seu paper terapèutic dins de l'empresa ja que no té cap amic afectat per l'ERO i ha vingut a posar l'empresa cap per avall. Evidentment, no assumeix el llegat anterior de l'empresa i per tant se sent amb les mans lliures. I enumera els principals èxits de la nova direcció: canvi d'organigrama -amb alguns càrrecs més vells i viciats que la tos-; firma d'un contracte programa - firmat fora de termini i de mala manera-; modificació dels horaris laborals - amb una sanció de la inspecció de treball-; fusió de dues cadenes -quan realment és el tancament d'una cadena no la fusió de dues- i avançar l'hora d'emissió de la segona edició de l'informatiu - titànica missió per a la qual ha hagut de vindre ella des dels Madriles-. La Maragda encara li amolla al periodista una pregunta retòrica: ¿Què más se puede hacer para que la gente confie en que esto es una empresa nueva ? ¿ Por que no nos dejáis ?

          El summum del cinisme i la caradura és quan diu que està farta de l'accident del metro i desvia la responsabilitat del tractament manipulador al comité d'empresa: ¡ Que lo hubiera pedido antes ! diu la Velasco referint-se al perdó que demanà el comité d'empresa a les víctimes. Velasco hauria de saber que el comité actual està només un parell d'anys i que l'anterior era un comité d'empresa fet a mida de l'empresa. També hauria de saber que les seccions sindicals que conformen la majoria del comité actual han denunciat fins a l'extenuació la manipulació informativa i també hauria de saber que si el comité demanà perdó no és perquè tinguera alguna responsabilitat en el tema si no perquè té una immensa dignitat i dóna la cara que no ha volgut donar ni la direcció anterior ni l'actual. Tot això ho hauria de saber la Velasco, i ho sap.

          Després justifica els centenars de milers d'euros gastats en canviar els decorats dient que no podien eixir amb els mateixos decorats, que no s'havia fet res des del 1989 i que el canvi de decorats servia per a despertar l'autoestima de la gent que s'ha quedat. Sobre això sap la maragda que hi ha ja molta literatura sobre la mimetització dels nous decorats, dels escenaris electorals del PP i de les tonalitats que va emprar Fabra en el sarao de la societat civil de fa uns dies. Sabeu allò de "tots a una veu", doncs ací és tots a un color.

          En fi, una entrevista sucosa en la vespra de l'inici del judici que decidirà sobre la vida i el futur laboral de prop de mil persones. Amb tot, jo em quede amb la frase que ens serveix de titular Pardal que vola a la cassola. Només em queda un dubte, què representa el pardal ? El càrrec o algun atribut ?

Per què tant d'acarnissament ?

          

          Ha transcorregut un any d’aquella nit que passàrem al ras, a la Gran Via de València, els treballadors i les treballadores de RTVV. Era el 21 d’agost i el Consell d’Administració havia de decidir que feia amb aquell expedient de regulació d’ocupació que havien deixat enllestit els advocats de Garrigues i els directius de RTVV. Fou una nit d’agost feixuga. El calor fou sufocant durant les hores que ens vam mantenir sobre l’asfalt. La tensió, els nervis, la indignació, els plors i perquè no dir-ho també els riures, les abraçades i la solidaritat es barrejaven.

            Van passar lentament les hores fins que la foscor va caure sobre València i es sobrepassaren llargament les dotze de la nit. I, després, el desenllaç: la majoria representada pels consellers triat pel Partit Popular havia aprovat l’expedient que anava a deixar una plantilla de personal reduïda en les seues tres quartes parts.

            Finalment, com havia ocorregut unes setmanes abans, va vindre l’eixida d’aquells que ens havien condemnat a l’atur i la reacció, justificada, del llançament d’ous, botelles d’aigua, etc. en aquesta ocasió sobre els vehicles que els evacuaven. No s’atreviren a eixir a peu pla. Quina misèria de polítics, aquells que han de fugir dels ciutadans !  Quina immundícia de “servidors públics” que cobren del poble i només escolten les ordes que venen directament de dalt !  Quin fàstic ! Quins ois !

            Ha passat un any i en aqueix temps, aquells que aprovaren l’ERO han deixat el Consell d’Administració; els directius de RTVV que participaren en la desfeta, han estat destituïts i els advocats de Garrigues hauran cobrat els honoraris convinguts i han deixat pas a advocats d’altres despatxos. Sembla com si s’hagueren repartit la faena. Els treballadors han estat acomiadats, tret d’uns dos-cents que s’han recuperat, com era previsible, de les llistes de la massacre laboral; mentre l’empresa ha seguit el camí d’una lenta agonia.

            Una agonia que contrasta amb les paraules que, de tant en tant, amolla la nova directora general i la nova presidenta del Consell d’Administració que, ves per on, són la mateixa persona. Que bonic, jo dirigisc i alhora controle la direcció !  Això se’n diria separació de poders ? Bones paraules de la senyora Vidal que no vol saber res, anterior a la seua arribada, de l’empresa que ara dirigeix. Ja s’han encarregat els polítics del PP de fer una nova llei i una nova empresa que, dient-se igual a l’anterior, no vol carregar amb el passat certament obscur de la seua antecessora.

            Però el PP i la senyora Vidal haurien de saber que la nova RTVV no pot construir-se sobre fonaments fets damunt de fosses comunes on reposen laboralment parlant els cadàvers de més de mil treballadors i treballadores. Hauran de saber que mai de la vida podrà haver una reconciliació sobre aqueixos principis.

           

            Després d’un any de maltractes i assetjament laboral, i després dels comiats; em volta pel cap un dubte: No sé on volen arribar empresa i PP fent les coses tan malament.

            A les portes d’un judici al Tribunal Superior de Justícia Valencià, cada cosa que fa malament l’empresa és un argument més a favor de la nul·litat de l’ERO.  L’incompliment dels terminis legals de la negociació; els barems subjectius; la ubicació arbitrària dels treballadors en les diferents empreses, segons els interessos empresarials; les modificacions de l’ERO sobre la marxa i tantes altres irregularitats donen força als acomiadats i lleven la raó al PP i a l’empresa. Sembla com si empresa i govern del PP anaren muntats en un vehicle a tota velocitat directes al precipici.

            Un any després d’aquella llarga nit, que ha durat tres-cents seixanta-cinc dies, només voldria llançar una pregunta als #lladrEROs:  Per què tant d'acarnissament ?


Imatges de l'eixida dels consellers del PP

El silenci de Ràdio Nou i el discurs de la mantenidora

"Marc incomparable" on féu el discurs la mantenidora

               La realitat s’entesta dia a dia a desmentir de manera reiterada les interpretacions interessades que fan algunes persones de la situació política, social o econòmica. El discurs oficial del poder va per un costat i la realitat quotidiana va per un altre ben distint.

            Amb dos o tres hores de diferència com a molt, coincidien en el temps dues circumstàncies relacionades amb RTVV. Dissabte de matinada, Ràdio Nou deixava d’emetre durant sis hores per manca – fruit dels comiats de l’ERO - de tècnics  que podrien haver solucionat un problema puntual; mentre una presentadora de Canal  9, Amparo Cervera, cantava les excel·lències de la nova empresa de ràdio i televisió pública dels valencians en l’acte de presentació de la Reina de les Festes de la població riberenca de Catadau, on l’assalariada de Canal 9, actuava de mantenidora.

            Del silenci de Ràdio Nou només dir que no per previsible, resulta menys indignant i encara més pensant en aquells tècnics de la ràdio autonòmica que estan sense feina des de finals de l’any passat.

            Pel que fa a la presentadora, degué de pensar com ha dit recentment el futbolista del Reial Madrid, Cristiano Ronaldo, que no està bé escopir en el plat on menges. Potser siga així. Però jo afegiria que tampoc està bé escopir sobre les víctimes de la massacre laboral més gran del País Valencià i sobre les seues famílies. Perquè posar-se a cantar les qualitats d’una empresa amb més de mil tres-cents milions d’euros de fallida, amb una audiència sota els mínims exigibles, amb ex directius imputats en el cas Gurtel, amb un ex directiu imputat per presumptes delictes sexuals contra tres excompanyes seues i amb més de mil famílies afectades per un expedient de regulació d’ocupació que no ha seguit les mínimes garanties legals; i no tindre unes poques paraules de solidaritat amb els acomiadats resulta com a mínim inclement. Per no utilitzar adjectius més adients i contundents.

            No era el lloc ni el moment d’haver llançat improperis, d’altra banda merescuts, a la ràdio i la televisió autonòmiques i els seus directius passats i presents. Era el moment i el lloc d’haver obviat el tema per molt de catxé social que puga donar-te ser una cara visible d’una televisió –que d’altra banda agonitza – davant dels teus conveïns.  Hi ha mil temes als quals recórrer per a un acte protocol·lari com la presentació d’una reina de les festes. Però esmentar un tema tan sagnant, com és la televisó autonòmica, i fer-ho des del costat dels botxins, de manera sesgada, no té nom. No està bé.

            La pràctica democràtica aconsella que quan una persona és convidada a fer un parlament en un acte municipal no partidista, el discurs ha de ser pulcrament respectuós amb la diversitat de pensaments i de maneres de vore les coses. El fet que la intervenció de la presentadora de Canal 9 al seu poble, provocara reaccions negatives en l’auditori , tot i que no es van deixar sentir en aquell moment, denota un parell de coses. Una, el discurs estava mancat de la suficient pluralitat per no ofendre a una part de l’audiència i, dos, afortunadament, tots no fan igual i aquells que es van sentir molestos per les paraules de Cervera, van demostrar tindre una educació democràtica que altres no tenen.

La proposició de doña Rosa

         

         

          Rosa Vidal, la totpoderosa Directora General i Presidenta del Consell d'Administració de RTVV, àlies Juan Palomo, possiblement propose hui dimecres 31 de juliol, el que tots hem sospitat des d'un principi: Salvar de l'ERO més de 150 treballadors, aquells que tenen com a data prevista d’eixida el 31 d’agost.

            Ella, com a advocada de l'estat que és ( amb oposició com molts dels treballadors acomiadats  de l'empresa que ara dirigeix) sap que això no és compatible amb l'ERO i podria ajudar a la nul·litat. Quin és, per tant, l'interés -presumiblement o presumptament- de doña Rosa en fer aqueixa proposta? Doncs posar en la tesitura de salvar més d'un centenar de treballadors o no, sobretot, als quatre sindicats de classe -de bona classe- del Comité d'Empresa. Posaria la mà en el foc que altres sindicats tornaran a estar-ne d'acord en salvar a uns quants treballadors com ho van estar durant les negociacions. I donar d’altra banda, legitimació als comiats realitzats fins ara.

            Doncs, jo, com a treballador de RTVV amb oposició i acomiadat, no aprovaria que se salvaren més de 150 treballadors. A quin sant ? Per que ells i no jo ?  Jo vull que doña Rosa retire l'ERO i torne la situació al punt de partida. Vull que dimitisca i es dedica a l'advocacia de l'Estat i deixe els mitjans de comunicació públics a aquells professionals que se'ls creguen. Només amb això ja faria un favor a la humanitat.

            I si no vol retirar l'ERO, doncs que l'aplique amb totes les conseqüències. Que l'u de setembre s'arribe a la pantalla en negre i la societat valenciana sàpia de què són capaços, o millor dit incapaços, els seus governants del PP. I arribar al judici de les demandes col·lectives i guanyar la nul·litat. I que els que han preparat l’ERO, siguen empreses alienes a RTVV o  treballadors i directius de RTVV, paguen la seua manifesta incompetència tornant els diners que s’han embutxacat.

            Els més de 150 treballadors que ara voldria salvar, la Directora del Consell d’Administració i Presidenta General de RTVV, -o a l’inrevés-, no es mereixen quedar-se a l’empresa més que tots els que estem fora. 

          Arribats a aquest punt, jo em quede amb la frase que ha encunyat la presidenta del Comité d’Empresa: Lluitar fins al final, fins al final i fins al final.

Veure o visionar Canal 9

                                                             Levante-EMV

 

          En el lèxic de televisió diferencíem clarament el que és veure un programa, de visionar un programa. Veure un programa és l’activitat que fa l’audiència quan té interès amb algun programa. Connecta el televisor i mira les imatges, segueix la trama de la pel·lícula o la sèrie de ficció o atén les notícies de l’informatiu per tal d’assabentar-se de què ha passat al món. Visionar un programa és alguna cosa més. Visionar implica mirar, atendre, parar atenció al missatge o als rètols, fixar l’atenció en la qualitat de la imatge o el so. Implica llegir entre línies o mirar entre plànols.  Veure, podríem dir que és un nivell bàsic mentre que visionar seria un nivell superior.

            Faig aquest aclariment perquè em crida poderosament l’atenció que la nova Directora General de RTVV s’enteste a dir que ella no veu Canal 9. Perfecte, està en el seu dret. Cadascú a casa seua fa el que li ve de gust. Directors Generals que no veuen Canal 9 n’hi ha hagut alguns. En cas contrari, no es comprendria la coexistència d’algunes graelles de programació infumables i Directors Generals interessats en la intel·lectualitat. També hi ha hagut càrrecs polítics del PP que no han vist per norma Canal 9, perquè coneixent la seua preocupació per la moral i els bons costums, hagueren posat el crit al cel, només que hagueren vist algun programa de Tòmbola.

            Deia el diari Levante-EMV fa uns dies, al fil d’una suposada obertura a la pluralitat de la televisió autonòmica,  que “Vidal no escondió su malestar con sus subordinados al sentirse engañada sobre el grado de pluralidad de TVV. Ella no ve Canal 9”. A aquestes altures de la correguda, un no pot creure que ningú que visca a terres valencianes desconega  una possible manca de pluralitat a la televisió i la ràdio autonòmica.

            Evidentment la Direcció General de RTVV no té cap obligació de “veure” Canal 9 però si que entraria dins de les seues funcions “visionar” Canal 9. Això, visionar Canal 9, implicaria examinar –directa o indirectament- el producte final per tal d’avaluar-lo, esmenar els errors o les deficiències i canviar el que s’haguès de canviar. No visionar i tampoc veure Canal 9, per part del seu màxim responsable implicaria una certa deixació de funcions.

            Si la Directora General visionara Canal 9 se n’adonaria de la falsa pluralitat que, segons la mateixa notícia de Levante-EMV, proposava el presentador Xavier Carrau: “Pese a la presunta pluralidad convenida por los responsables del canal público, Carrau sugirió a Vidal la posibilidad de que los síndics de las Corts fueran pasando por su programa para ser entrevistados”. La proposta de Carrau tenia de tot menys caràcter periodístic, perquè relegava a un segon terme el plantejament  periodístic a canvi d’una pluralitat que, d’entrada, deixava fora el secretari general del PSPV i en canvi donava pas al síndic socialista, Antonio Torres que, amb tots els respectes, té molt menys interès periodístic del que puga tindre Ximo Puig. La proposta de Carrau en forma de fletxa portava la punta untada amb el verí de la indiferència dirigit a Puig.

            Ximo Puig, segons el diari, es va queixar a Rosa Vidal perquè no l’han convidat a Canal 9 i la Directora General li va dir que ella no és del PP. Qui ho diria ? I també li va repetir que “no era telespectadora de Canal 9”. Sembla, pel que diu, que ni la veu ni la visiona.

Carrer de les Roses de Paterna contra direcció

          Sr. Lorenzo Agustí, alcalde de Paterna, per favor canvie el sentit de circulació del carrer de les Roses del seu poble, perquè si no algun dia tindran una desgràcia.

 

          El carrer de les Roses de Paterna és una via pública que aprofitant una pendent del terreny baixa fins a l'Avinguda de Vicente Mortes Alfonso, exministre franquista de la vivenda natural  de la ciutat de l'Horta Nord. Baixant pel carrer de les Roses ens trobem a l'esquerra primerament una comissaria de la policia nacional i a continuació, paret en paret, la Seu Judicial de Paterna.

          Per circumstàncies, he estat en poc més d'una setmana un parell de vegades en aquest carrer. La primera vegada per rebre com es mereix l'exdirectora de Canal 9 i exconsellera de Turisme, Dolors (Lola) Johnson, que acudia a declarar com a testimoni en el cas en què es jutja a Vicente Sanz com a presumpte autor d'abusos sexuals a tres treballadores de la televisió autonòmica. La segona, una setmana després per rebre a l'exdirector general de RTVV, José López Jaraba, que de gall del corral ha esdevingut en gallina i va fugint per no topetar-se amb els seus antics treballadors, que també anava a declarar com a testimoni del cas Sanz.

 

 

         Al primer cas, l'entrada de la Johnson als jutjats, el desplegament policial entorn a una persona que no té cap responsabilitat pública em resultà excessiu si tenim en compte com estan retallant amb tots els serveis públics. Una desena de policies i un parell de goril·les -un d'ells va ferir al nas a una companya- acompanyaven la Lola als jutjats. L'eixida de l'exdirectora i exconsellera encara em va semblar més esgarrifosa: la senyora Johnson la van traure dins un cotxe obscur amb matrícula acabada amb les lletres FYN, des del garatge dels jutjats al carrer de les Roses i contra direcció va fugir cap amunt.

          La segona vegada que he estat al carrer de les Roses venia a declarar Jaraba i els extreballadors seus també volíem fer-li la rebuda que es mereixia, però Jaraba des què va provar l'albúmina de l'ou una nit estiuenca a la Gran Via fuig dels jupetins rojos com de la pesta. L'home arribà promptet al carrer de les Roses i com hauria convingut amb algú o alguna que té alt comandament en la policia nacional a València es va refugiar a la comissaria. Allà esperaria el moment de declarar que algú li ho comunicaria telefònicament. I a partir d'aquest moment començaria el pla ordit amb antel·lació.

          La comissaria de Paterna està paret amb paret amb els jutjats i les portes dels respectius garatges no disten més de deu metres. Per tant era molt fàcil traure Jaraba en un cotxe de la comissaria i entrar-lo als jutjats. I així ho van fer: Operació Speedy. de la comissaria al jutjat en cotxe en només minut i mig.

          El càrrec públic que ha ajudat a Jaraba a burlar els treballadors i tota la premsa, ha de manar molt a la policia, perquè el jutge de Paterna ha negar saber res del tracte de favor. Amb Jaraba als jutjat declarant comença la segona fase de l'operatiu: un taxi es posicionà davant la façana judicial a l'avinguda del ministre franquista. El taxista a requeriment d'alguns treballadors ens diu que espera un fiscal, però tot fa pensar que menteix. Es mou neguitós, tuiteja amb el mòbil. Un fiscal dels jutjats de Paterna no li provocaria eixe nerviosisme.

          Quan acaba la declaració Jaraba continua la segona fase de l'operació "Esconder al Pájaro". Al taxi li donen la indicació que ha de pujar contra direcció pel carrer de les Roses que prèviament la policia ha tallat a l'altre extrem. Immediatament que passa el taxi, els policies es situen a la porta del garatge dels jutjats i  formen un cordó per tal de protegir a qui sabia dels abusos sdexuals  i durant uns dies, presumptament, no menejà un dit: Jaraba. Del garatge ix un cotxe que curiosament és obscur i la matrícula del qual acaba amb les lletres FYN, com el cotxe que fa set dies protegia Lola Johnson. No cal dir que el cotxe FYN també ix contra direcció.  Uns carrers més amunt Jaraba, aterrit, canviaria el cotxe policial camuflat pel taxi -que no esperava cap fiscal- i directes al balcó de l'ABC a vore la mascletà, a l'aeroport o l'estació de l'AVE. "Gràcias, Paula, eres un encanto" degué pensar l'exdirectiu Jaraba, encara amb pantaix, mentre li fa indicacions al taxista.

          A mi em preocupa seriosament que ho agafen com un mal costum i la policia nacional de Paterna circule sempre contra direcció pel carrer de les Roses amb el perill que això comportaria. L'alcalde de Paterna, Lorenzo Agustí, hauria de canviar el sentit d'aquest carrer, perquè en cas contrari qualsevol dia tindran una desgràcia..



 

 

 

 

 

 

 

 

Falles: Crítica, sàtira, enginy, música, flors i foc.

         

 

Barberà i Fabra disfrutant de la Intifalla 2012

 



          Les falles de València no són la processó del Corpus, ni les falleres són la Mare de Déu dels Desemparats. Vaja d'entrada aquesta afirmació.

 

          Les falles, festes valencianes per excel·lència, ja estan ací. Des de huí s'inicien una vintena de dies en què els valencians, sobretot a la capital però també a molts pobles, barregen treball - els qui encara en tenen- amb pòlvora, música, flors i foc. Les falles des dels seus inicis populars tenien uns altres components que el poder, que tot ho assimila per desvirtuar-ho, s'ha encarregat de fer desaparéixer en part: la crítica, la sàtira i l'enginy. I el poble conscienciat, que és com l'aigua que sempre busca el seu camí natural, intenta a la mínima tornar a afegir aqueixos components a la festa.

 

          Diria molt poc d'un poble com el valencià, que està fins a les celles de corruppció i viu una situació econòmica molt deplorable, que no s'aprofitaren les falles per posar-li una miqueta de crítica a la festa i, evidentment, dirigir-la  als responsables de la situació: els polítics. L'any passat, després de tots els excesos policials que va permetre la Sánchez de León i en vista de com estava el panorama polític i econòmic, un grapat de ciutadans s'aplegaven cada dia a la mascletà per tal de mostrar a les autoritats cara a cara el rebuig a la seua política, a la corruppció i al lladrocini. Fou la primera edició de la Intifalla.

 

          Només l'anunci d'una nova Intifalla per a enguany ha provocat que eixiren els polítics municipals, en tromba a condemnar la convocatòria per irreverent o irrespetuosa amb la festa.  Que si és un atac a les falleres..., que si la mascletà no és el millor lloc per protestar..., que si si..., que si no...

 

         La mascletà és per la seua naturalesa un dels millors actes per mostrar les protestes ciutadanes. Els polítics al balcó, lluint palmito, i el poble baix dient-los el nom del porc cara a cara. I què ?   D'això no s'ha mort ningú encara. D'altra banda té un altre valor per afegitó: el convidats al balcó coneixen de primera mà que pensa una part del poble dels administradors públics i amfitrions seus. Preferiria la senyora Barberà, el senyor Grau, o Domínguez que la protesta es fera durant l'ofrena ? Veritat que no ?  



 

Víctimes de l'ERO de RTVV a la Intifalla 2012

 

          El senyor Miguel Domínguez, que és el regidor de seguretat, es mostrà molt indignat fa uns dies perquè al cartell de la Intifalla apareix una fallera amb una metralleta. El senyor Dominguez presideix també el consell d'administració de RTVV, empresa que amb la seua política està afusellant laboralment, després d'un ERO sumaríssim, un centenar de treballadors a la setmana. Però Domínguez no entén o no vol entendre la sàtira que representa la metralleta, sembla que prefereix l'efectivitat del bolígraf que està assassinant laboralment parlant els treballadors de la ràdio i la televisió valencianes. I al mateix temps, com els seus correligionaris utilitza, les falleres com a escut, sense voler acceptar que les protestes no van per a les falleres sinó per als polítics que s'amaguen darrere d'elles.

 

          Les falles de València no són la processó del Corpus, ni les falleres són la Mare de Déu dels Desemparats i per tant no cap qualificar les protestes de la Intifalla com si foren pràctiques sacrílegues. Parlant de desemparats, vull acabar fent una adaptació d'uns versets del poeta exiliat Puig Espert amb els quals que van guanyar el 1956 un accèsit als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Cambridge. Deia el poeta:  

 

Mare de Déu sobirana,

Mare dels Desemparats

protegiu als desterrats

de la pàtria valenciana!

 

Hui podríem fer l'adaptació:

 

Mare de Déu sobirana,

Mare dels Desemparats

protegiu als acomiadats

de ràdiotelevisió valenciana!

 

RTVV: Despedida y cierre, carta d'ajust i inici de l'emissió.

 

          L'empresa pública on he treballat els últims vint-i-tres anys i set mesos, RTVV, m'ha fet fora. Han sigut prop de vint-i-quatre anys de treball després de guanyar unes oposicions que em van convertir en treballador fix laboral al servei d'una empresa de  l'administració autonòmica valenciana.  De tots els companys de categoria laboral que aprovaren juntament amb mi aquelles primeres oposicions apenes en queda un a l'empresa.
 

     Recorde que quan Eduardo Zaplana va guanyar les eleccions autonòmiques per primera vegada, un militant de base del PP d'Algemesí, de nom Valentín Pérez -m'agrada parlar amb noms i cognoms-, amb qui vaig coincidir algunes vegades en cercles familiars, em va vaticinar que els nous gestors autonòmics anaven a tirar al carrer els treballadors que fins aquell moment tenia la ràdio televisió valenciana. Valentín, que no es caracteritzava per la seua continència verbal, crec que confonia els desitjos amb la realitat, ja que parlava d'oida, sense tindre informacions certeres. No obstant això, menejava una part de raó i el govern popular de Zaplana va iniciar un procés de privatització contra el que vam lluitar i guanyar els treballadors. D'aquella època és el lema "Volem Canal 9 pública, en valencià i de qualitat".

          Fracassat aquell intent de privatització -externalització en deien els del PP-, es va iniciar un segon procés que ha durat molt més en el temps però que ha caminat amb més fermesa i seguretat cap al final desitjat per Zaplana: servir en safata la ràdio i la televisió autonòmiques valencianes a determinades empreses privades. El pla traçat incloïa -com s'ha fet amb el Cabanyal o amb l'educació o la sanitat-, un deteriorament programat, que fes més justificable le reforma urbanística - en el cas del Cabanyal - o el pas a la gestió privada en l'educació o la sanitat. A RTVV s'inicià un creixement exponencial del deute que ens posava els pèls de punta als treballadors cada vegada que sentien parlar de la formalització de nous préstecs.

          Amb l'arribada de Pedro Garcia a la direcció general, el tema del deute va crèixer molt més, barrejat amb els presumptes delictes de corrupció que ara tracten d'aclarir els tribunals relacionats amb la visita del Papa; o les enormes despeses relacionades amb els drets del futbol o amb la Fòrmula 1.

          Després vingué el període del madrileny José López Jaraba i entremig  la caiguda del sàtrapa Sanz. En un país normal, el govern de la Generalitat no s'hauria atrevit a nomenar a aquell pàjaro com a director general ni a l'altre pardalot com a secretari general. Aquest, Sanz, no coneixia la vergonya. Jaraba no coneixia la llengua ni la realitat valencianes. L'únic que coneixia era el poder polític valencià. I eixe poder polític valencià encapçalat, primerament, pel no culpable Camps i després per Alberto Fabra li encomanaren un ERO per deixar una plantilla de treballadors esquifida i insuficient per portar endavant una televisió. Una televisió inviable sinó es contractaven serveis a empreses externes.

          Fabra a través de Jaraba i amb la complicitat dels consellers d'administració del PP - coneguts com la colla de la cabotà- s'ha gastat els diners que no tenia l'empresa ni els valencians, en pagar a diverses  consultores perquè dissenyaren un projecte de desmantellament de RTVV i les seues societats. Un projecte que ha invalidat les formes d'accés a la funció pública canviant baremacions i meritatge només amb la finalitat que es quedaren determinades persones amb noms i cognoms. Ens han sotmés a dos anys d'autèntica tortura psicològica i assetjament laboral. Ha canviat la llei de RTVV que feia necessàries majories qualificades, per una altra llei en què és suficient amb la majoria absoluta i que redueix la presència de l'oposició a  nivell testimonial. I finalment, ha deixat una plantilla al gust del Partido Popular amb les digníssimes excepcions que per uns motius o altres, s'han quedat. Uns per imperatiu legal -cas dels membres del comité d'empresa- i altres com a ostatges de cara a poder negar públicament el sectarisme i la depuració. En descàrrec propi encara podrien dir que han tirat a treballadors "dels seus",  però no ens enganyem amb eixos números no cabien tots els seus.

          L'ERO de RTVV ha sigut un ERO per motius polítics i de negoci. Quan dic motius polítics ho dic en contraposició a motius econòmics o organitzatius i quan dic motius de negoci ho dic per les empreses amigues del PP que estan "a la joca" - expressió que li agradava molt al sàtrapa Sanz- per repartir-se el pastís. L'ERO és a la història de RTVV allò que, quan la televisió tancava per la nit, es deia "Despedida y cierre". 

          Indefugiblement ara ve l'època de la "carta d'ajust", un període de reflexió, de lluita jurídica i de preparació del projecte que tombe per terra el model sectari que tant necessiten els populars per continuar el seu negoci. I en aquest moment és on ha d'intervindre la política en majúscules. Una política que torne la televisió i la ràdio dels valencians a la societat valenciana, com un mitjà plural, en valencià, de qualitat i sense  manipulació. I quan això arribe serà l'hora d'un nou "inici de les emissions".

          Mentrestant, els contribuients hauren de pagar la desfeta primer i la reconstrucció després. Però com diu, amb molta sorna, una amiga: Per a això els hem votat.

 

 

El teletext de RTVV i la colombicultura

               

     

          Tal i com s’acosta l’eixida de l’empresa on he treballat els últims 23 anys i set mesos em venen a la memòria  records que, d’alguna manera, m’ajuden a suportar la indignació que provoca l’actitud dels irresponsables que han dirigit l’empresa i l’han conduïda a la ruïna, distanciant-la de la població a la qual presumptament servien, manipulant la informació i balafiant els diners de tots els valencians.

 

            Un d’eixos records és l’anècdota de la concessió de la insígnia d’or al mèrit colombicultor que  la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana tingué a bé concedir-me i que conte públicament huí per primera vegada, quasi deu anys després. Una anècdota que sumada a altres tantes conformarà a poc a poc la categoria, del què ha passat a RTVV.

 

          Durant un temps, des del Departament de Planificació, em van encomanar la coordinació de continguts i del personal del teletext, integrat en aquella època a la Unitat de Nous Suports Audiovisuals. El teletext, com sabeu, és un mitjà informatiu que, a través de la pantalla del televisor, proporciona als espectadors informació  a través de textos i que en el cas de RTVV s’estructurava en quatre gran apartats: Programació, Informació, Guia i Servici públic.

 

Fruit d’un encontre casual amb el president de la Federació de Colombicultura de la Comunitat Valenciana, Juan Vilches del Barco, al campionat local d’Alfarb en honor de José Luis Juanes, vaig oferir les pàgines d’informació esportiva del teletext a la Federació,  perquè publicaren les classificacions dels campionats provincials i de la Comunitat Valenciana. No havia tingut cap relació directa amb la colombicultura, però conscient de l’enorme implantació d’aquesta pràctica esportiva a les comarques valencianes, vaig considerar que el teletext podia fer un gran paper com a servei públic i  durant el temps que em vaig encarregar del teletext, els aficionats a la colombicultura pogueren consultar-ne les classificacions puntualment.

 

La informació sobre colombicultura del teletext donava la possibilitat de consultar les classificacions en qualsevol moment i des de qualsevol lloc a través d’un televisor. Recorde la imatge d’un grup de colombaires reunits en el casino d’un poble– on tenen la seu social-  mirant al teletext de RTVV la classificació del campionat provincial. Aquella imatge, que reunia la tradició dels coloms i la tecnologia del teletext,  em confirmà que aquest era un mitjà de comunicació molt apropiat per a l’esport del colom. A diferència dels diaris en paper, al teletext la informació sobre els coloms es mantenia fins que es produïen canvis en les classificacions; i a diferència de les pàgines web, el teletext era de fàcil consulta en un aparell de televisió des de la seu de la societat de colombicultura o còmodament des del sofà de casa. Els mòbils encara no tenien les aplicacions de hui en dia i el perfil dels colombaires tampoc era d’usuaris habituals de la xarxa.

 

Aquella inclusió de la colombicultura al teletext no cal dir que va satisfer i molt als aficionats de totes les comarques valencianes, com ho demostraven un mes darrere d’un altre les dades d’audiència del teletext. El president autonòmic Juan Vilches va voler agrair-m’ho i em va convidar al dinar de cloenda del Campionat Provincial de València de Benavites, que va tindre lloc a un restaurant de la platja de Canet d’En Berenguer. I a les postres, totalment de sorpresa, anuncià que em concedien la insignia d’or al mèrit colombicultor com a encarregat del teletext de Canal 9 per l’atenció que s’estava  donant a aquest esport. En aquell dinar hi eren presents dos destacats polítics del PP i, el veterà Rafael Maluenda, portaveu adjunt del grup del PP,  i el versàtil Serafín Castellano que en aquell moment tocava el pal de la Sanitat al govern valencià.

 

          Vaig deixar l’encàrrec de coordinar els continguts quan arribaren canvis al departament i els nous responsables  i els que quedaven de l'anterior equip -que em recompensaren el treball fet amb la major de les indiferències- no tardaren ni un mes en eliminar eixa informació del teletext. Ni tan sols les etèries promeses de promocionar la colombicultura de Maluenda i de Serafín Castellano, van ajudar a mantenir les pàgines dels coloms. No crec ni que fos intencionadament, era més cosa d’ignorància i una prova més del tradicional distanciament entre els directius de l’empresa i la societat valenciana, plural i diversa, tot i wque adormida. Un distanciament que,  juntament amb la descarada manipulació informativa,  són alguns dels fets que més ha contribuït a que gran part de la població valenciana haja deixat de considerar com a pròpies a la ràdio i la televisió autonòmiques.